"Hijo es un ser que Dios nos prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí, éso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor. Principalmente, de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado . Perder? Cómo? No es nuestro? Fue apenas un préstamo... EL MÁS PRECIADO Y MARAVILLOSO PRESTAMO. Ya que son nuestros sólo mientras no pueden valerse por si mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias familias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos, pues a nosotros ya nos bendijo con ellos."
Aquest és un text que m'ha dedicat el meu pare i realment penso que és un dels textos més macos que s'han escrit mai. El seu autor és el portuguès José Saramago (1922-2010), escriptor, novel·lista, poeta, periodista i dramaturg.
Penso que aquest home tenia una gran capacitat de comunicar i, a més, sabia perfectament com fer arribar el seu missatge als lectors, connectant amb tots ells a través de l'emoció.
El prezi és una aplicació, semblant al Powerpoint, que permet presentar imatges, textos i vídeos d'una manera molt dinàmica i diferent a la resta de programes de presentacions.
Només permet utilitzar un únic full en blanc i no existeixen les transparències. És a dir, tot es fa en un mateix espai infinit.
D'entre totes les seves avantatges, disposa d'una icona que, posant-se sobre l'objecte desitjat, permet fer-lo més petit o més gran i girar-lo.
A continuació us adjunto una presentació feta amb Prezi i creada per mi on explico breument les seves característiques.
Després d'haver vist la meva presentació sobre Què és el Prezi, espero que tingueu més clar quin tipus d'eina és i per a què s'utilitza. Una mica més abaix us adjunto un altra presentació, feta amb Prezi també, que tracta dels peixos. Aquesta última ha estat un treball que hem realitzat a classe de GTIC de forma individual i després hem compartit en grups de tres. Això, a més, ens ha permès manipular i editar les diferents presentacions dels nostres companys.
La passada classe de plàstica vam estar treballant les sensacions que teníem en tocar materials diversos de textures molt diferents. Els materials eren: fang molt líquid (marró fluix), fang més sòlid (marró fosc), pintura vermella amb sucre i pintura blava amb farina.
Les sensacions eren molt diferents depenent dels materials que es tocaven. El fang més sòlid, per exemple, transmetia rigidesa i consistència en agafar-lo, mentre que el fang més líquid donava la sensació d'efímer, fugisser i fluid. La pintura vermella amb sucre era estranya, no sabria com definir la sensació que em va produir. Era suau i delicada, però alhora era rugosa i pastosa. En canvi, la pintura blava amb farina tinc molt clar que era pastosa i densa.
Després d'haver tocat prou els materials i d'haver-los analitzat, va arribar l'hora de crear. La Roser ens va donar grans trossos de paper per experimentar amb els materials i crear formes, moviments i colors diversos.
Em va ser molt útil que hi hagués fang sòlid, ja que així vaig poder crear formes amb volum que vaig voler representar com a dues boletes i un dònut.
Les meves companyes de taula (Mònica, Silvia i Gemma) van pintar coses molt maques: cors, explosions de colors, estrelles...
La nostra obra d'art va ser molt abstracta, tot i que també hi havia signes i formes figuratives. La vam voler titular: "El món dels somnis i la fantasia". Aquest títol fou fruit dels colors i les màgiques explosions de pintura que hi van representar. També els dònuts i els dolços que jo vaig dissenyar van ser per a donar un toc de màgia i infantesa a l'obra.
Així és com va quedar:
Després d'haver-la creat vam anar a fer una ullada al que els nostres companys havien creat.
La veritat és que tots havien fet uns murals molt ben pensats i molt creatius. Vam divertir-nos com nens jugant amb el fang i la pintura i va ser una activitat fantàstica per desconnectar i passar-nos-ho bé entre nosaltres!
Després d'aquesta activitat vam fer-ne una altra que va durar menys temps però que va estar molt bé. Al ritme de la música de Mozart vam haver de pintar sobre un full en blanc amb ceres de tots colors. El meu dibuix final va ser força simbòlic, més del que pensava. Tot el que hi vaig posar tenia algun sentit per a mi i fer-lo em va ajudar a ordenar alguns pensaments.
Penso que la música i la plàstica juntes poden fer arribar la creativitat a un nivell molt alt. Em va semblar una activitat genial.
Delicious és un servei online que permet emmagatzemar, classificar i compartir enllaços. Mitjançant l'ús d'etiquetes podem categoritzar els enllaços i classificar-los per grups. A més, també podem seguir a altres usuaris de Delicious (de forma semblant a twitter, amb l'icona "seguir") i compartir amb ells els nostres propis enllaços.
Delicious és un programa molt fàcil d'utilitzar, ja que només cal clicar sobre "Agregar links" per introduir un nou link a la llista. També disposa d'una pestanya on posa "perfil", que passant el ratolí per sobre ens mostra: Els meus links, el meu Feed, els meus missatges, la configuració i la sortida del programa.
Les RSS (Really Simple Syndication) són una eina que s'encarrega de fer arribar informació actualitzada d'una pàgina web a l'usuari que s'hi ha subscrit. Aquesta informació és enviada de manera freqüent i constant, és a dir, sempre que surt alguna notícia nova sobre aquella pàgina, aquesta ens arriba automàticament a través de l'RSS.
Existeixen lectors d'RSS, com Google Reader, que permeten organitzar i accedir ràpidament, des d'una pàgina d'inici molt semblant a la de Hotmail o Gmail, a totes les notícies de les pàgines a què t'has subscrit.
Altres agregadors o lectors de fonts web a part de Google Reader són: Bloglines, MyYahoo!, Netvibe i FeedReader.
Ara que ja tots sabem què són les RSS, només cal que les fem servir! Són de gran utilitat i eficàcia!!!
Per subscriure's a una pàgina web del nostre interès, cal que busquem en qualsevol espai de la pàgina una icona taronja i blanca que simbolitza les RSS. Una vegada l'hem trobada, cliquem al damunt i ens subscrivim a aquella pàgina. Per acabar, ens descarreguem el programa Google Reader, per exemple. Allà és on rebrem tota la informació de la pàgina a què ens hem subscrit. A més, amb Google Reader és molt fàcil organitzar la informació, ja que funciona com una safata d'entrada de Hotmail.
Aquest és un vídeo que vam veure a la classe de COED i del qual en podem extreure moltes conclusions. Trobo que és francament interessant el que diu Ken Robinson en aquesta conferència i com ho diu. Així que, a continuació, m'agradaria fer una breu reflexió d'aquest discurs i, separadament, argumentar per què penso que és un bon comunicador.
Reflexió
Els nens tenen la capacitat extraordinària d'innovar, d'imaginar i crear. S'arrisquen, intenten i exploren nous terrenys sense por a equivocar-se. El problema és que, a mesura que van creixent, apareix en ells un sentiment de neguit, de por a equivocar-se, a errar, a suspendre, al fracàs. I aquest sentiment creix cada vegada més a causa del model educatiu actual. Un model en el qual l'error és considerat un fracàs personal, de manera que augmenta en els nens la por al ridícul i a la inferioritat, ja que un nen que erra sovint se'l considera inferior i això fa que se senti ridícul entre la resta.
Amb aquest sistema educatiu s'està eliminant la creativitat dels infants i s'està malgastant el seu talent interior, sense deixar temps a que el descobreixin i el desenvolupin. En poques paraules: se'ls estan tallant les ales.
Com bé diu Ken Robinson en el seu discurs, tot sistema educatiu del planeta té la mateixa jerarquia de matèries: per una banda estan les matemàtiques i les llengües al cap damunt de tot, entre mig humanitats i, per últim, les arts. I aquestes últimes, per la seva banda, també estan jerarquitzades: en un primer nivell, trobem l'art i la música i, en segon terme, el drama i la dansa.
Amb aquest sistema és gairebé impossible que un infant que neix amb talent per ser ballarí acabi desenvolupant-lo, ja que segurament els seus educadors li tallaran les ales molt abans que ho aconsegueixi. És a dir, per molt que tingui aquest talent ocult, els seus mestres s'ocuparan de desviar el seu interès per la dansa cap a matèries com les matemàtiques o les llengües, que estan considerades de més prestigi. D'aquesta manera els infants estan predestinats pel seu sistema educatiu a ser coses que no volen ser i a estudiar coses que no els ajuden a desenvolupar el seu talent interior.
El gran problema és que quan aquests nens tinguin trenta anys tindran una magnífica carrera i un treball amb el qual no seran feliços i no s'hi sentiran a gust, ja que no serà el que realment volen fer. I tot això a causa de no deixar-los desenvolupar les seves capacitats interiors i anul·lar-los la creativitat.
A banda d'això, Ken Robinson també diu que l'educació es basa en dues idees: 1. Les matèries més útils per al treball estan al cap damunt de tot i 2. L'habilitat acadèmica ha arribat a dominar la nostra visió de la intel·ligència.
Amb aquestes dues idees es pot concloure que no s'estan fent les coses bé. Principalment perquè s'està valorant com a prioritat l'adquisició d'un treball abans que la felicitat i la realització personal. Aquest fet és important perquè és només quan fem allò que ens satisfà i ens omple plenament l'ànima que ens hi sentim bé i a gust. Així doncs, estudiar per obtenir un treball en què sabem que no hi estarem a gust és un error i un fracàs personal.
Penso que això hauria de canviar, ja que tots naixem amb un talent ocult i tenim una vida per descobrir-lo, però això només és possible amb espai i temps. És la tasca més important de la nostra vida i la que més ens enriqueix, però no li donem el valor que té degut a la mala educació que hem rebut en aquest àmbit.
Caldria començar per deixar explorar, imaginar i crear als nens, de manera que, poc a poc, anessin desenvolupant aquest talent interior. I, sobretot, mai fer-los sentir que, a mesura que creixen, perden aquest talent i, així com qui res, deixar que se'ls en vagi de les mans. Cal cuidar-lo amb cura i anar-lo treballant per extreure'n tot el seu potencial.
Veure l'error d'una manera negativa ja és un error.
Comunicació
Considero a Ken Robinson com un bon comunicador pels motius següents:
-S'expressa amb claredat
-És breu i concís amb el que diu
-Sap quan restar en silenci i quan parlar
-Té una bona vocalització i una parla fluïda
-El seu to de veu no és monòton, va variant
-Interactua amb el públic
-Fa ús de l'humor per captar l'atenció dels seus oients
-Fa ús de la retòrica
-Gesticula correctament
-Es mou en l'espai (no massa, però suficient)
-Repeteix allò que és important
-Dóna al públic la sensació que gaudeix fent el que fa
Com podreu deduir pel títol d'aquesta
entrada, avui us parlaré del Land Art i de com l'hem anat treballant a
l'assignatura de Visual i Plàstica.
El Land Art o “art de la construcció
del paisatge” va sorgir a finals dels anys seixanta a Estats Units. És una
corrent artística que utilitza els espais naturals com a medis d’exposició de
l’obra. És a dir, l’artista transforma l’espai natural en una obra d’art amb l’ajuda
del seu pensament i les seves accions sobre aquest.
Els artistes més significatius
d’aquesta vessant són Walter de Maria, Michael Heizer, Robert Morris, Nancy
Holt, Charles Ross, Oppenheim, Christo, Ana Mendieta…entre d’altres.
A continuació podeu veure un exemple de Land Art:
Michael Heizer
Una vegada teníem clar què era el Land
Art, a l'assignatura de Visual i Plàstica ens van proposar crear la nostra
pròpia obra tenint en ment els referents d'aquest corrent artístic.
Les obres les vam fer per grups d'entre quatre i cinc persones. En
el meu cas érem quatre: La
Mònica, la
Gemma, la
Silvia i jo, la
Naomi.
A l’hora de
posar-nos a crear la nostra obra de Land Art no teníem molt clar el tema que
volíem representar. No obstant això, a mida que anàvem ordenant els materials
de la natura en l’espai, la nostra obra anava cobrant forma i sentit. Finalment,
vam decantar-nos perquè el tema fos més abstracte que figuratiu, representant així
les quatre estacions de l’any.
Vam triar un lloc
tranquil, a l’ombra dels bancs del Cosmocaixa. La superfície on vam començar a
crear la nostra obra va ser un terra llis, ja que no volíem que els nostres
materials es confonguessin entre d’altres de la natura. Al principi vam pensar
de fer-ho sobre l’aigua però no va ser possible, així que sota els bancs vam
iniciar la nostra creació.
Vam decidir que
fos una obra amb un punt d’abstracció a fi que l’observador pogués tenir la
seva pròpia interpretació de les formes. Tot i així, nosaltres la vam titular
les quatre estacions.
Amb aquesta obra,
sobretot, el que volíem era transmetre una sèrie de sentiments: tranquil·litat,
harmonia, calma, ordre, alegria...entre d’altres.
Els materials els
vam seleccionar per separat. Cadascuna de nosaltres va portar un mínim de
quatre materials diferents de la natura que després vam ajuntar i decidir què
volíem fer.
Els materials eren
els següents: fulles de colors i textures diferents, pedres, sorra de platja,
branques, flors de colors vius (taronja, groc, blanc...), boletes vermelles,
petxines de platja, boletes marrons, gespa i branques de pinassa.
Sobre la tècnica
emprada, vam guiar-nos per les indicacions de la nostra professora Roser Rahola
i vam anar afegint petits detalls naturals on ho crèiem convenient.
La composició de
la nostra obra vam decidir que fos tancada però equilibrada. És a dir, que no
tingués cap punt de fuga, sinó que tots els elements de l’obra tinguessin la
mateixa importància.
Aquesta obra està
formada per línies verticals (com ho són les branques) i per formes molt
arrodonides (com ho poden ser les pedres o les fulles). Aquesta contraposició
d’elements de forma punxeguda i arrodonida crea en l’obra una harmonia i
equilibri, fent així que cada element tingui el seu significat dintre del
conjunt.
Els colors juguen
un paper molt important, ja que mostren les característiques de cada estació de
l’any. Per exemple, l’hivern està compost per branques punxegudes i marrons que
mostren la seva fredor i tristesa mentre que la primavera, en canvi, està
composta per fulles verdes i flors de colors molt vius, que mostren la seva
alegria i vitalitat.
Finalment aquí està el resultat final de la
nostra creació de Land Art:
Tots sabem que crear un wiki no és feina fàcil i per això avui m'agradaria introduir-vos una mica en aquest món virtual de treball col·laboratiu.
A continuació faré una breu explicació de com crear un wiki i com fer-lo servir una vegada creat. Comencem doncs!
Per crear un Wiki, primer cal que anem a la pàgina http://www.wikispaces.com/i ens registrem. Una vegada registrats, anem a "Inicia sessió", a dalt a la dreta, escrivim el nostre nom d'usuari i contrasenya correctament i accedirem al nostre propi espai.
En aquest nou espai, nosaltres podrem crear tants wikis com volguem, ja que es guardaran a "els meus wikis". A més, podem decidir si volem crear un wiki obert (públic) o tancat (privat). D'aquesta manera, si volem un wiki en què tothom hi pugui participar i aportar els seus coneixements haurem de crear un wiki obert i podrem decidir qui volem que faci/n d'administrador/s.
Quan ja tenim el nostre wiki creat i, en cas que sigui obert al públic, els membres amb qui compartim la informació seleccionats i l'administració ben distribuïda, només cal que anem a "pàgines i arxius" i comencem a crear els nostres documents. Per crear documents només cal escriure i guardar el que s'ha escrit, però si algú altre vol aportar nova informació o treure'n ha de tenir en compte els botons "editar" i "guardar".
Un wiki és una eina molt útil per compartir i construir coneixement entre tots, però cal fer-ne un bon ús. Els links juguen un paper molt important dins dels Wikis, ja que permeten enllaçar la informació i complementar-la amb altra d'altres pàgines o wikis. Així aconseguim enriquir els nostres escrits i fer la xarxa d'informació cada vegada més extensa i interconnectada.
A continuació us animo a que visiteu el wiki que hem creat la Judith, l'Alba, la Mònica, el Martí i jo, la Naomi:
Aquesta tria no l'he feta perquè fos el que vam estar comentant a classe, sinó perquè de tot el llistat és el que més m'agrada i el que penso que té un disseny més atractiu.
A primera vista, és un bloc simple que presenta quatre apartats clars a la barra superior: inici, articles, recursos i Jclics. La barra lateral detra, en canvi, mostra una sèrie de Gatgets: calendari, articles recents, categories, rellotge analògic, etc. Així com també un blocroll, que és la llista dels blocs visitats.
En primer terme, a l'apartat d'inici, se'ns mostren un petit text introductori i uns dibuixos animats (que simbolitzen P3, P4 i P5). Si cliquem sobre un dels tres dibuixos interactius se'ns obre una pàgina amb les activitats de la classe que hem triat.
En cadascun d'aquests tres apartats (P3, P4 i P5) hi trobem una sèrie d'entrades amb títols vistosos que ens mostren les activitats que aquella classe ha realitzat al llarg del curs. Acompanyant el text, en què s'explica breument l'activitat, hi aparèixen diverses fotografies, montatges fotogràfics i, fins i tot, vídeos. La pàgina és molt dinàmica i atractiva a causa de la gran quantitat d'imatges i vídeos que hi conté. Això la fa una eina important per als pares, ja que la poden visualitzar amb els infants des de casa i com que no té molta lletra, és entenedora i fàcil de llegir. Amb aquest material, els infants podran ensenyar als pares i a la família allò que han anat fent dia a dia a les classes i això els omplirà de felicitat i orgull. Aquest bloc ha estat creat per un conjunt de mestres de l'Escola Enric Grau i Fontseré de Flix i va dirigit, principalment, a les famílies dels infants i a altres mestres. Quan dic a altres mestres, em refereixo que l'ús que en poden fer els altres d'aquest bloc és el d'agafar idees d'activitats per realitzar a l'aula. El bloc s'estructura per categories, diferenciant així els diferents temes que s'hi tracten. Tot i així, no comprèn l'ús d'etiquetes. Sota les entrades del bloc hi ha un apartat de comentaris. No obstant això, no n'hi ha gaires...
Després d'aquest petit resum sobre el que hi podem trobar en aquest bloc i tenint en compte el que he après sobre blocs llegint el llibre de Francesc Balagué i Felipe Zayas Usos educatius dels blogs, jo diria que aquest és un bloc individual del professor. En aquest tipus de bloc, el professor crea la pàgina i només ell manipula la informació. En ell s'hi pengen els treballs o activitats dels alumnes per donar una visió del que es fa a les classes. En cap moment es contempla el paper dels alumnes en el bloc fent-los penjar les seves tasques, ni se'ls fa crear cap compte. Els alumnes, doncs, no tenen el poder d'administradors i només és el professor qui informa del que fan els nens i, en tot cas, els pares poden interactuar en el bloc a través de comentaris. Això és tot per avui!
"He llegado por fin a lo que quería ser de mayor: un niño." (Joseph Heller 1923-1999)
“El día de hoy no se volverá a repetir. Vive intensamente cada instante, lo que no significa alocadamente; sino mimando cada situación, escuchando a cada compañero, intentando realizar cada sueño positivo, buscando el éxito del otro; y examinándote de la asignatura fundamental: el Amor. Para que un día no lamentes haber malgastado egoístamente tu capacidad de amar y dar vida."
Aquesta frase és d'una pel·lícula titulada "El club de los poetas muertos" la qual trobo fascinant. Sempre m'ha agradat pel fet que el missatge que intenta transmetre és sincer i clar, com s'exemplifica en la cita de més adalt.
Per la meva part, jo penso el mateix. Cal que visquem intensament el present que estem vivint, gaudint de cada moment, cuidant els petits detalls del dia a dia, aquells detalls que analitzats puntualment en la seva essència no són res però que en conjunt i al llarg del temps arriben a significar moltíssim. Cal que cuidem les relacions personals i els llaços entre nosaltres, que valorem a cada company i alhora ens valorem a nosaltres mateixos, cal que respectem, tot i que no ens respectin, hem de saber controlar les situacions.
Sovint reflexiono sobre la importància de tenir metes a la vida o "petits somnis" per complir que perseguim dia a dia...Crec que sense aquestes metes la vida no seria tan emocionant, tenim el do d'imaginar i això és el que ens fa arribar tan lluny a la vida. Imaginem situacions que potser en un futur no passaran però que desitjaríem que fos així i gràcies a aquest desig i aquesta imaginació poc a poc construïm més possibilitats de que passin. Imaginar és l'art de crear, inventar, construir i el millor de tot això és que ningú mai no podrà treure'ns aquest do ni podrà fer miques tots els somnis que hem creat, perquè són dins nostre, per sempre més.
És per això, entre moltes altres coses, que aprecio els nens. Ells tenen la capacitat infinita d'imaginar i els és molt fàcil fer-ho, per molt que els ensorrin els somnis que han creat saben àgilment reconstruir-los. Quan creixem i ens fem adults, poc a poc aquest art creatiu desapareix i som cada vegada més vulnerables i dèbils, ens ensorren els somnis contínuament i ens costa molt crear-ne de nous. És per això que animo a tothom qui llegeixi això, que no tingui vergonya de mostrar-se tal com és, que no tingui por d'ensenyar als altres el nen que porta dins i que mai perdi les ganes d'imaginar i seguir creant somnis.
