 |
| Pàgina web de la imatge |
Aquest poema és de Joan Alcover i Maspons, poeta, assagista i polític mallorquí (1854-1926). Com a tal, aquest poeta va conduir la seva poesia cap a l'interior, fent així poemes de reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana. Aquesta temàtica està estretament lligada a la tràgica vida que portava, ja que va tenir cinc fills dels quals se li van morir quatre i només li sobrevisqué el més petit de tots. A més, també va perdre la seva primera dona, Rosa Pujol i Guarch, amb qui havia tingut els tres primers fills.
Arran de les dramàtiques vivències de l'autor, en sorgiren les següents rimes:
DESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Joan Alcover i Maspons.
REFLEXIÓ
Aquest és un poema que m'ha arribat al cor per la seva emotivitat i la seva sinceritat. He volgut destacar algunes frases de l'autor que penso que arriben a l'ànima dels seus lectors d'una manera impactant.
En aquesta poesia Joan Alcover marca un ara i un després en la seva persona. Primerament, recorda qui va ser amb "Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta" (expressa la felicitat dels temps passats, del que abans era). A continuació, i molt sobtadament, explica per què ja no és feliç com ho era abans: "mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí" (expressa el dolor i el patiment dels fets esdevinguts, que el deixaren desolat i que el partiren fins al fons de la seva ànima). Ara ve una de les millors parts, per a mi, del poema: "Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sense entranyes, que de la soca resta; cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se’n la millor part de mi" (aquí expressa el dol i la pèrdua dels seus fills i dona, indica que s'ha quedat sol i que ha vist amb amargor com aquells qui més estimava anaven marxant. D'aquesta manera, ha vist com marxava la millor part d'ell, és a dir, els que més s'estimava). "I l’amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort" (aquí l'autor expressa l'amargor dels seus dies en vida, se sent esclau a la Terra. Tot i que senti la sang córrer per les seves venes, ell desitja marxar amb els seus). I, per últim, una de les parts més emotives i impactants del poema: "Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort" (en aquesta part del poema l'autor ens expressa la seva única voluntat de vida, la de mantenir vius aquells que han mort. Gràcies a ell, que és viu, els que són morts poden ser recordats i això consta en la seva vida mostrant-ne la meitat d'ell mateix, perquè l'altra meitat pertany al record dels qui avui no estan amb ell. D'aquesta manera, les ferides que mostra de cara als altres són el reflex de les pèrdues que ha patit i que ja formen part d'ell).
